En tornar a casa les cames encara em feien figa. Pensava en aquell instant un cop i un altre, buscava algun error que pogués fer-me canviar, però no hi havia cap. Tot havia sigut com havia de ser, perquè així estava dictat. Potser vaig forçar massa la màquina, vaig ser una inconscient i ara pago les conseqüències. No pensava via en què vindria després, només veia que volia tastar el gust dels teus llavis sota aquella pluja, desitjava que m’agafessis i em fessis el petó que tant havia anhelat aquella setmana. Des del moment que vam pactar la trobada no havia pogut treure’m la cara d’idiota del damunt, i ara, ara encara la conservava però per un altre motiu. Ara tenia el dubte d’haver fet bé. En un principi jo creia que si ho feia convençuda era perquè estava bé, però ara, unes quantes il·lusions i un sms més tard, no ho tenia tan clar. Tot ha de ser tan difícil? Si no volies bastava amb no fer res, perquè sabies molt bé que estava completament penjada de tu.
No hay comentarios:
Publicar un comentario